Història

Albalat de la Ribera té els seus orígens a l’època pre-romana, i segurament ocupava els pujols més elevats de la població, l'àrea on ara trobem el carrer de la Torreta i els seus voltants, a partir d'aquest nucli trobaríem una sèrie d'aiguamolls, ja que abans d'arribar a Albalat el Xúquer es dividia en dos braços, un dels quals desembocava a l'Albufera. En aquest nucli i pels voltants de la població, han aparegut diverses troballes arqueològiques -puntes d'armes, ceràmica, etc.- que segons Antonio Martínez Pérez:

     “...van desde finales del Bronce hasta épocas medievales, pasando por la Cultura Ibérica y la Romanización, extendiéndose por una área que va desde el cementerio hasta la misma población incluida.” (AL-GEZIRA, Núm 1, 1.985)

A més les darreres excavacions portades a terme han tret a la llum un poblat de l’Edat del Bronze Final (s. VIII/VII a. C) que té des d’un primer moment contactes amb comerciants fenicis, que utilitzarien el poblat com un lloc on deixar les seues mercaderies en dipòsit mentrestant es comerciava amb els poblats de l’interior. El fet que s’hagen trobat recipients ceràmics fenicis amb vaixella de producció local han fet que les excavacions d’Albalat tinguen una gran importància per a la investigació sobre els orígens i formació de la cultura ibèrica en les terres valencianes.

Açò ha fet suposar a diversos historiadors que no lluny de la població estava situada la ciutat ibèrica de Sucro, aquesta hipòtesi es troba recolzada pel fet que prop de la vila, al terme de Polinyà trobem una partida anomenada el Gual -etimològicament, lloc per on es pot passar-, hem de recordar que encara no fa molts anys el riu es podia travessar a peu. Però com diu E. Pla Ballester "...por ahora se la ha situado en Alzira, en Cullera y en Albalat de la Ribera, sin que existan razonamientos suficientes para fijarla en ninguno de los tres sitios". (NUESTRA HISTORIA, VOL.1, València 1980), de tota manera es creu que el campament romà que atacà els ibers si que es trobava al poble, així E. Llobregat diu "...Schulten emplaza el campamento en Albalat de la Ribera. .." (NUESTRA HISTORIA, VOL.2, València 1980). De tot açò si que podem afirmar l’existència d'un nucli de població:

    “El poblamiento ibérico fue predominantemente de zona de montaña, aunque hay que descartar la existencia de poblados en las llanuras ... en zonas solo ligeramente elevadas pero inmediatas a una corriente de agua que las aislaba y protegía en parte, como ocurría con el poblado que estaba en l'Alteret de la Vintiutena de Albalat de la Ribera”. E. Pla Ballester (NUESTRA HISTORIA, VOL.1, València 1980)

Via Augusta, segons E. Llobregat "Como puede verse el camino es francamente costero,. ..,evitando la Albufera por su orilla occidental para cruzar el río en Albalat..." (NUESTRA HISTORIA, VOL.2, València 1980), una d'aquelles vies romanes que comunicaven el territori de la Hispània romana, Albalat, segons l'etimologia àrab, vol dir la calçada. Després com la totalitat del país va romandre sota la dominació islàmica fins l'any de la conquesta cristiana pel bon rei Jaume Ir. l'any 1.238; el qual abans conquerir la ciutat de València, i tot preparant el camí, practicà diverses incursions pel territori valencià, i en una d'aquelles va arribar al nostre poble on va romandre uns dies, d'aquells que van de sant Miquel a la Puríssima, tal com ho diu el mateix rei al Llibre dels Fets:

     "E quan nos fom albergats dix un sarrahí que si esperàssem Zahen tro al sol exit, que el que.ns daria batayla. E nos enviam-li a dir que.l esperaríem tro al sol exit. E esperam-lo tro al matí, e quan vim que no venia cargam nostres azembles e trobam nostra algara en Ribera de Xúcar, e anam passar a Albalat. E estiguem aqui IIII dies. E era la terra tan solevada que no y poguem pendre sinó LX sarrahins, que y presem entre tota la cavalcada, mas trobam ordi molt e galines, e carregam aquí d'ordi totes les bèsties quant levar podien, e passam al pont de Quart, e tornam-nos-en en Burriana."

Fou amb la conquesta cristiana de Jaume Ir. que la nostra vila passà a formar part del món occidental i europeu, amb la llengua i cultura pròpies que el defineixen. En aquells anys Jaume Ir. dona la vila al bisbe de Saragossa, tal com consta al Llibre del Repartiment:

323. Episcopus Cesarauguste alqueriam de Albalato que est in termino de Xuquar. Nonas junii . (323. Al bisbe de Saragossa, l'Alqueria d'Albalat, que està en el terme del Xúquer. 5 de juny.)

També cal esmentar que en aquesta època Albalat va obtenir dret d'agafar aigua del Xúquer -de la Séquia Reial d'Alzira, que amb el temps serà la del Xúquer- en privilegi que Jaume Ir. donà als habitants de la jurisdicció d'Alzira.

 L'any de 1.317 la vila passà a mans d'en Gonçal Garcia per butlla del papa Joan XXII. Gonçal Garcia el 1.347 va fundar l'Hospital d'Albalat, situat darrera de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià, en aquells temps l'hospital era una fundació de caritat, i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població.

També fou Gonçal García qui aconseguí per als habitadors de la vila el dret de franquícia -el mer imperi- el 1.330, concedit per l'aleshores rei Alfons el Benigne.

En morir aquest, l'any 1.347, la vila passà al patrimoni de la corona, i poc després als Maça de Liçana, és d'aquesta època que data la construcció de la primitiva església d'Albalat, fins aquell moment es feia servir per tal ús l'ermita, sota la invocació de sant Pere, la qual prendrà la nova església, l'ermita s’intitulà baix la invocació dels sants Roc i Sebastià, advocats contra la pesta i les malalties contagioses.

L'església, segons ens diu mossén Gregori Requeni, seguia l'esquema del que avui coneixem com a església de conquesta, amb arcs diafragmàtics i trespol de bigues de fusta, on es va pintar l'escut d'armes dels Maça de Liçana, a més es va construir un trassagrari, cobert amb volta i amb finestrals gòttics a l'exterior, rera el qual estava situalt el fossar.

Dels Maça de Liçana passà als comptes de Cocentaina, dels quals a Joan Roiç de Corella, Ferran el Catòlic concedí el privilegi de celebració de mercat, cada dimarts, l'any 1.472. I d'aquestos passà el 1.494 als Castellví -comptes de Carlet-, en el document de venda trobem que ja s'ha annexionat a Albalat el lloc de Segreny, i a més trobem esmentats entre els diferents drets dels senyors la venda de la barca per passar el riu, únic punt de pas des d'Alzira a Cullera, barca que després figurarà en l'escut de la vila, així mate ix s'esmenta el dret d'agafar aigua del riu: 

 “...La qual venda fa ab los dits càrrechs e en la dita venda recitades, fa venda del dret que lo dit espectable compte tenia y li pertania en la barca, que tenia y ara té en lo riu Xúquer, e dret de barcatje, y ab 1o dret de la céquia que pren del riu, que.s diu dels Ulls, e 1o dret de la céquia Real, tant com ne pertañia y pertany al dit espectable compte. ..”

Els Castellví van vendre la vila el 1.510 als Borja, una de les grans famílies del Regne de València. Fou en aquest període que la Universitat d'Albalat comprà una casa a Jaume Exea per construir de nova planta la Casa de la Vila el 1.644, que encara hui serveix a tal menester i conserva bàsicament la mateixa distribució, seguint les traces del mestre d'obres Serafí Esteve, aquesta casa a més d'acollir les dependències que avui trobem normals com l'arxiu, presons, i diverses sales de reunió, acollia a més un dels serveis municipals: la carnisseria, de la qual encara es poden veure tres arcs de la llotgeta.

 

Carta de sant Francesc
carta san francisco
Sant Francesc de Borja
san francisco

 

També mentre els ducs de Gandia tenien la propietat de la població, a Albalat s'agrega tot allò referent a la jurisdicció eclesiàstica del poble de Pardines l'any 1.638, despoblat a causa de les nombroses inundacions del Xúquer, en aquest any en que solament quedava un habitador al poble, Baltassar Requeni, es procedí a la clausura de l'església, emancipada de la parròquia d'Albalat el segle XIV.Darrerament, dels Borja passà a mans dels comptes de Sallent -després marquesos de Bèlgida- l'any 1.687. En aquest període i sota l'empenta de mossén Sebastià Figueres, es construí l'actual fàbrica de l’església de Sant Pere seguint les traces de l’arquitecte Gaspar Díaz, la primitiva església comença a enderrocar-se l'any 1.692, la qual cosa possibilità una petita expansió del casc urbà seguint el camí de Sueca, aprofitant els materials de l'enderroc, construint-se fins el 1.701 una vintena de cases -segons mossén Requeni-, que s'anomenà el raval de Sant Pere, val a dir que per l'altra part la població s'estenia seguint el camí de València.

 

Com hem dit, l'any 1.701 –al cap només de huit anys- s'inaugurava la nova església parroquial, per tal motiu es realitzaren cinc dies de festes, una de les coses més interessants va ser la processó de la inauguració, ja que mossén Gregori Requeni, al descriure-la, fa un repàs pels carrers de l'Albalat d'aleshores –conformat més o menys com avui el coneixem- enumerant-los de la següent manera: el carrer de l'Esparteria, el Pati, carrer del Castell, vulgarment dit de l'Hospital on s'acostuma a jugar a pilota i pel qual es va al fo, (l’actual carrer de Cavallers, que en altres document s'anomena del Castell al Fo), mossén Gregori es deixa el carrer del Castell –en aquella època del Castell a la Cort-, òbviament per estar inclòs en ell el Pati, tot seguit esmenta el carrer de la Torreta i el del Cabanyal, per acabar amb el carrer que va de l'església al riu i la plaça de la Cort, és interessant veure que aquest recorregut és el que actualment segueixen les processons de la vila. Per acabar mossén Requeni ens diu que el 1.701 el poble comptava amb 267 cases i 1.197 animes. També és interessant la descripció que l'erudit valencià Antonio José Cavanilles fa del nostre poble en les ,”Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”, publicades a Madrid de 1.795 a 1.797, al volum tercer de les quals podem llegir:

“A más de dos leguas de Cullera hácia poniente yace Albalat de Pardines á la izquierda del Xucar: su situación honda y la inmediación al rio dexa esta poblaci6n expuesta á las furias de un enemigo siempre temible, principalmente en las avenidas. Ya se han visto sus casas con tres varas de agua ya punto de caer. Perdidos sus frutos y los vecinos en el mayor apuro. Llegan estos a 400, los mismos que se contavan a principios de siglo; tiénen en su término algo de secano, pero sus delicias son la huerta y, mucho más, los arrozales. En estos se emplean como 36.000 hanegadas, y cogen 25.000 cahices; de los otros campos resultan 1.200 de trigo, 250 de maiz, 120 de judias, 600 arrobas de aceyte, y 6.400 de seda, sin contar las frutas, alfalfa y hotalizas. Su témino confina por la parte septentrional con Almusáfes y Sollana, por la meridional y hácia oriente con el Honor de Corvera, y hácia el poniente con Algemesí, del que dista una legua ".

La vila a finals del s. XIX construeix diversos serveis municipals que modernitzen la fesomia de la Vila, així el 1850 va construir l'escorxador municipal al camí de la Dula, i traslladà a aquest mateix camí el cementeri, a una distància prudencial tal com es recomanava des de les altes instàncies; al mateix temps construïa de nova planta les Escoles-Hospital, al solar que ocupava l'antic hospital, segons les traces de l'arquitecte José Martínez, que substituí un projecte de Sebastián Monleón.

     
 mercat municipal construcció del pont 

 casa de la vila

Però urbanísticament no fou fins l'actual segle XX que comença l'expansió urbanística de la nostra vila. A principis de segle, el 1.911, el poble demanava la construcció d'un pont sobre el Xúquer, dut a bona fi gràcies a l’interès de l'aleshores representant en Corts pel districte de Sueca en Francisco Peris Mencheta, pont que incorporava l'arquitectura de ferro segons disseny de l'enginyer Arturo Monfort Hervàs. D'un altre costat i atenent a la preocupació per la higiene la vila construïa els llavaners l'any 1902, un nou escorxador municipal l'any 1.901 segons plànols de Luis Ferreres, i el mercat municipal el 1903 seguint els plànols de Manuel Peris, al mateix temps el municipi va construir una font coberta enmig de la plaça de la Cort. Però no fou fins ben entrat el segle, els anys 30, amb l'obertura de la Gran Via, la qual incorporava per primera vegada els xamfrans a les cantonades i un passeig ajardinat al seu mig -al final de la qual el municipi construí les escoles-, la regularització de la plaça i ampliació del carrer Peris Mencheta, i l'obertura del carrer del Crist, que es posaven les bases per a la posterior extensió urbanística dels 60. Hem d’esmentar el notable creixement que la vila ha experimentat els darrers anys del segle XX, expansió sempre condicionada per les velles defenses del riu: la mota.

Aquest riu que sempre ha acompanyat la vila d’Albalat, i amb qui hem sabut conviure i respectar tots els albalatencs.

Text aportat per Pere H.S

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30